No som separatistes, som sobiranistes.

Trencament, ruptura, trauma, amputació. Moltes han sigut les paraules utilitzades per a fer creure als catalans que l'Estat Propi és una separació, un aïllament. Tanmateix, quan Catalunya esdevingui un estat, no s'obrirà la terra, l'Aragó no tindrà mar, tot seguirà al seu lloc: els Pirineus al Nord, els Monegros a l'Oest, el Mediterrani a l'Est, i l'Ebre al Sud. Les fotos del Meteosat no canviaran més que pel pas de les borrasques. No s'aixecarà cap mur ni cap barrera, i seguirem units amb Espanya per les mateixes vies de trens, per les mateixes carreteres, i de moment pels mateixos peatges. Seguirà sent tan fàcil anar a Saragossa com ho és ara, o com ho és anar a Perpinyà. Tampoc apareixeran barreres invisible, ni fronteres, ni aranzels, ni diferents monedes. Persones i mercaderies seguiran circulant lliurement com ho fan ara, no només dins Espanya, sinó també dins Europa, des de Lisboa fins a Helsinki. Aleshores, què és el que canviarà? Per què en fem tanta bandera de tenir un Estat Propi? L'Estat Propi és autogovern. Així de simple, però a l'hora així d'important.

En democràcia, el govern és la capacitat de prendre decisions i d'executar-les que els ciutadans d'un país atorguen a un conjunt de persones que ells i elles han escollit. El govern és un contracte entre els governants i els governats. Els governats, els ciutadans, es comprometen a treballar i ser productius per la societat, i a contribuir una part de la seva riquesa a través dels impostos. Els governants, per la seva part, es comprometen a redistribuir aquests impostos, i tornar-los als ciutadans en forma de serveis i inversions com la sanitat, l'educació, les infraestructures, la defensa, la cultura o els serveis socials. Els ciutadans sempre complim la nostra part del tracte, no ens queda més remei. Si els governants ho han fet bé, els renovem l'encàrrec, i si ho han fet malament, n'escollim uns altres. Així funciona el sistema.

Als catalans, dins Espanya, el sistema no ens funciona, no ens ha funcionat mai. Segle rere segle, règim rere règim, els nostres impostos no ens han estat mai tornats en forma de serveis i inversions en proporció ni a la nostra contribució ni a les nostres necessitats. Com s'explica això? Les raons han estat moltes, però un fet s'ha mantingut constant al llarg dels segles: els catalans hem estat sistemàticament aïllats del poder. Els catalans, que representem aproximadament 1/6 part de la població d'Espanya, que generem 1/5 part de la riquesa, que paguem 1/4 part dels impostos, que som l'origen d'1/3 part de les exportacions, i que obtenim 1/2 dels resultats de recerca i innovació, tenim menys d'1/7 part dels diputats espanyols, i en els 33 anys de democràcia menys d'1/10 part dels ministres, menys d'1/50 part dels secretaris d'estat, i cap president han estat catalans. Aquesta manca de representació s'estén a les forces armades, a la representació diplomàtica, al poder judicial, i a tots els altres àmbits de poder.

Amb l'Estat Propi Catalunya no vol cap separació, sinó un govern que la representi i que vetlli pels seus legítims interessos. Els catalans hem decidit que no volem seguir cedint la nostra sobirania a un govern espanyol en el que estem mal representats i que no compleix la seva part del tracte. Ara volem un govern nou, un govern propi, i això es fa constituint-se en estat. No hi haurà separació, només una recuperació de la sobirania, de l'autogovern que el regne de Castella ens va arrabassar il·legítimament el 1714. Seguirem geogràficament units a Espanya, però el poder de decisió i execució tornarà a les nostres mans. Gestionarem els nostres propis recursos, i escriurem les nostres pròpies lleis. No hi haurà ruptura, hi haurà autogovern. No som separatistes, som sobiranistes.

Un RUI efectiu ha de ser legítim, representatiu i vinculant.

Moltes veus estan començant a plantejar un referèndum unilateral d'independència (RUI) com a solució a l'actual situació d'aparent bloqueig institucional del procés d'independència de Catalunya.

L'argument principal a favor del RUI és que aquest és l'únic punt en que es poden arribar a posar d'acord tots els partits independentistes, i inclús un quants dels sobiranistes (defensors del referèndum però no obertament de la independència). L'alternativa a un RUI, intentant unir esforços en un procés constituent, pot acabar en discussions eternes, inclús baralles, fruit del diferents models de país que les diverses opcions polítiques independentistes defensen per a la República Catalana.

Les veus crítiques amb el RUI tenen com a principal argument que no el podrem fer, i que si l'acabem fent tornarà a ser com el 9N, una consulta, un procés participatiu, però no un referèndum de veritat.

Entrem a valorar aquest darrer argument. És cert que Catalunya no pot fer un RUI? És cert que si el féssim no serviria per res? Veiem-ho.

En totes les democràcies modernes a partir de la Declaració d'Independència dels EUA i de la Revolució Francesa, la sobirania rau en el poble, qui té la darrera paraula en qualsevol decisió política. Habitualment, per una qüestió pràctica, el poble escull un representants en els que delega temporalment la seva sobirania per tal que aquest prenguin les decisions per ells. Cada quatre anys es valora la seva feina, i el mandat es renova o no, segons els resultats de les eleccions.

Però de tant en tant cal prendre una decisió que és massa important per a ser delegada en els polítics, una decisió que ha de prendre el poble directament, com a dipositàri darrer de la sobirania. El mecanisme més habitual per a que el poble es pronuncii sobre aquestes decisions tan importants que no poden ser delegades en els polítics és un referèndum. Un cop el poble s'ha pronunciat els polítics, mers dipositaris de la sobirania popular, no tenen altre remei que executar la decisió que el poble hagi pres.

Un referèndum, per a ser efectiu ha de tenir tres característiques: ha de ser legítim, ha de ser representatiu, i ha de ser vinculant. Veiem a continuació que implica cada una d'elles.

Per tal de que un referèndum sigui legítim, el referèndum ha de complir cinc condicions:

• Que es faci una pregunta clara sobre les opcions entre les que cal decidir.
• Que hi hagi hagut una campanya prèvia per a informar la ciutadania sobre aquestes opcions.
• Que tothom que tingui dret a votar ho pugui fer una sola vegada, i que qui no hi tingui dret no pugui votar.
• Que els votants puguin votar sense coaccions i amb vot secret.
• Que els vots es comptin correctament.

Si qualsevol d'aquestes condicions no es compleix, el referèndum perd legitimitat, és a dir, es pot posar en qüestió que el poble s'hagi pogut pronunciar amb llibertat i amb coneixement de les conseqüències de la seva decisió. Per una altra banda, si aquestes condicions es compleixen, el referèndum es absolutament legítim, independentment de si s'ha utilitzat o no els cens, un procés de registre, o qualsevol altre mecanisme de control. 

Per a que un referèndum sigui representatiu, hi ha d'haver una participació suficient. El sentit comú ens diu que un referèndum amb una participació inferior a, per exemple, el 10% no seria representatiu i el seu resultat no es podria veritablement interpretar com la voluntat del poble. Tanmateix, no hi ha establert en els usos i costums del dret internacional cap límit inferior a la participació en un referèndum. En un cas, a Montenegro, la comunitat internacional va demanar un mínim d'un 55% de participació, però molts altres referèndums amb participacions molt inferiors han estat reconeguts com a vàlids. Quina és doncs una participació mínima per a considerar que el referèndum és representatiu? Fent de nou ús del sentit comú, podem utilitzar com a referència les participacions habituals en les altres ocasions en que el poble s'hagi hagut de pronunciar, com les eleccions o altres referèndums.  

A les eleccions general de l'Estat Espanyol, la participació ha variat entre el 64% (2000) i el 81% (1982). A les eleccions al Parlament de Catalunya, les participacions han oscil·lat entre el 55% (1992) i el 75% (2015). A les eleccions municipals a l'Estat Espanyol els valors es troben entre el 54% (2007) i el 69% (1987). A les eleccions europees a l'Estat Espanyol hi van participar entre el 40% (2009) i el 68% (1987).

Al referèndum sobre el "Proyecto de Ley para la Reforma Política" del 1977 hi va participar un 78% del cens. Al referèndum per a la ratificació de la Consistución Española el 1978, la participació va ser del 67%. Al referèndum sobre l'Estatut del 1979 la participació va caure al 60%. Al referèndum sobre la OTAN del 1986 hi va participar el 59%. Al referèndum sobre la Constitució Europea el 2005 hi va votar només el 42% del cens. Al referèndum sobre l'Estatut del 2006 la participació va ser tot just del 49%. 

En definitiva, donat que les participacions sempre han estat entre el 40% i el 80%, sembla que qualsevol valor de participació en un RUI dins d'aquesta franja hauria de ser suficientment representatiu, i no seria lògic que a un RUI se li demanés una participació mínima específica.

Finalment, la tercera condició per a que un referèndum sigui efectiu és que aquest sigui vinculant, és a dir, que els governs i parlaments afectats es comprometin a executar la decisió que el poble hagi pres. Aquesta tercera condició és fonamental, i és precisament la raó principal per la que ni les Consultes sobre la Independéncia de Catalunya (2009-2011) ni el Procés participatiu del 9N (2014) van ser referèndums efectius. Analitzem a continuació cada un d'ells.

Les Consultes sobre la Independéncia de Catalunya van obtenir un resultat legítim, doncs van estar suficientment ben organitzades per tal de complir amb les cinc condicions esmentades més amunt. La seva representativitat fou molt significativa doncs es van emetre més de 800.000 vots, però va estar clarament fora de la franja habitual del 40%-80%. En canvi, les consultes no foren en absolut vinculants ja que ni les convocava el Govern ni el Parlament, ni aquests es van comprometre a actuar en funció dels seus resultats.

El Procés Participatiu del 9N del 2014 fou també absolutament legítim, tal i com s'explica en aquest article publicat uns pocs dies abans. Amb 2.350.000 vots emesos (aproximadament un 40% del cens ampliat als estrangers i majors de 16 anys), i 1.900.000 vots a favor del Si/Si el resultat fou tan representatiu com el del Estatut del 2006, que va tenir uns resultats quasi bé clavats, i que ningú va qüestionar. El que va treure efectivitat a aquesta consulta va ser que, en un intent de fer-a cabre dins la legislació espanyola i evitar un enfrontament obert amb l'Estat Espanyol, (intent que el Tribunal Constitucional va convertir en inútil), el propi Govern de Catalunya el va qualificar de purament consultiu, i no va prometre en cap cas que la decisió del poble de Catalunya es faria efectiva. Molts han qualificat aquesta decisió de gran error. Altres arriben a dir que ha estat el major error de tot el procés d'independència. En qualsevol cas, el que és segur és que la manca de caràcter vinculant va convertir el 9N en un referèndum no efectiu. La percepció de la població d'aquesta manca d'efectivitat va ser molt probablement el que va causar un alt nivell d'abstenció.

Els catalans hem fet doncs ja dos referèndums, el primer legítim però no representatiu ni vinculant, el segon legítim i representatiu, però no vinculant. Cap dels dos, per tant, efectius. Si en fem un tercer, el RUI, caldrà que a més de legítim i representatiu, sigui vinculant. Aquesta és la clau de volta per a la seva efectivitat. No val la pena fer un RUI a menys que tant el Govern com el Parlament es comprometin solemnement a executar-ne el resultat de forma immediata, amparant-se en el Dret Internacional, i en particular en el Dret d'Autodeterminació del pobles, dret d'obligat compliment a l'Estat Espanyol com defensa aquest article.

Que no ens el deixaran fer? Ja vam demostrar el 9N que som capaços de fer un referèndum a pesar d'una prohibició de l'Estat Espanyol. Que els contraris a la independència no hi aniran a votar? 450.000 catalans (19% dels vots) van votar opcions diferents del Si/Si al 9N, i si la població està convençuda de que un RUI és vinculant, no es quedarà pas a cas. És per tant només una qüestió de voluntat política.

83 de 135 diputats al Parlament de Catalunya, que representen 2.334.121 vots (57% del total) defensen un referèndum. Aquesta majoria, junt amb una majoria independentista al Parlament és legitimitat suficient per a convocar un RUI. Un resultat favorable a la independència en un RUI és legitimitat suficient per a una declaració unilateral d'independència (DUI, com ja va confirmar la Cort Internacional de Justícia en aquest document al respecte de Kossove). Un cop declarada la independència, podem començar a comportar-nos com un país normal, i debatre quina constitució i quin model de país volem.

Aquest sembla sens dubte el camí més directe, més clar i amb més consens cap a la independència. Si volem fer revolts convocant processos constituents i escrivint constitucions abans de ser un estat correm el risc de perdre'ns  i de perdre les majories i els consensos necessaris per a fer el camí. Un camí, no ho oblidem, que vam iniciar per tal de construir un país més prosper, més just i més net per a tots els catalans i per a les futures generacions. Fem-ho bé, però fem-ho ja.